PERSPECTIVES

Escrit el 5 d'octubre de 2008


Divendres passat al matí, mentre llegia el diari, vaig veure, per atzar, mig amagat a l'agenda cultural que l'AAVIB feia unes jornades el dia següent al Caixafòrum de Palma conegut per la població autòctona com el Gran Hotel.

La convocatòria era a les 6 de l'horabaixa i vaig presentar-me cinc minuts abans de l'hora. Els conserges de l'entrada desconeixien l'existència d'alguna activitat. Prèvia consulta telefònica m'indicaren que si hi havia alguna cosa era al tercer pis.

Una sala poblada per la presència de Marcos Vidal va ser l'única benvinguda. Lentament la presència de ponents, socis de l'AAVIB i convidats estelars anà augmentant l'índex demogràfic. Els actors d’aquesta obra foren, per ordre d'aparició: Rafel Bestard acompanyant a Daniel Villegas, ponent madrileny de l'Universitat Europea de Madrid, Rosemary Marchetta, directora de l'Associació sense ànim de lucre, Jaume Reus, exprofessor de l'UIB, ex-assalariat de la Fundació Miró, ex també d'es Baluard i actual representant del sector de les Arts Plàstiques al Consell Municipal de Cultura. Joan Carles Gomis, gestor del Casal Solleric, vinculat a tota casta de consells i patronats culturals municipals, com l'abans esmentat del qual era vicepresident, Florenci Guntín, ex-candidat a dirigir la Fundació Miró i secretari tècnic de l'AAVC (C de Catalunya), Teresa Matas, veterana del coso artístic acompanyada de Tatiana Sarasa, artista.

Foto obligada per que la premsa recordi l'event (DM 6.10.2008), i les jornades comencen. Daniel Villegas parla dels actors del panorama artístic; mercat, societat civil, institució, mediació i de l'aïllament i la falta de legitimitat de la universitat dins aquesta toponímia. Analitza els anomenats Reinos de Taifas de l'alta formació, la poca connexió entre els membres de la propia comunitat universitaria: professors, catedràtics, associats (formes de l'esclavitut moderna), alumnes, exalumnes, postgraus i predoctors entre altres faunes diverses.

La nula relació de la universitat amb els elements abans dibuixats, queda resumida en: l’autisme i l’opacitat de les institucions públiques, el rebuig del mercat, la incomprensió dels artistes i la falta de connexió amb els altres estudis superiors que són afins; història de l’art, estètica...

Acompanyen la xerrada anècdotes protagonitzades per la cúria madrilenya, Pilar del Castillo i l'intent des d'ARCO d'impulsar la conversió dels estudis de Belles Arts en Estudis de Cultura Visual, etcèteres.

Fins aquí només pena, cap glòria.

Segueix a la ponència la presentació de l’Informe d’AAVIB “Ser artista a Balears, la perspectiva asociativa”, a càrrec de Rosemary Marchetta. L'informe, que no he pogut trobar per internet, posa de manifest la manca d'un espai formatiu superior per a les arts plàstiques. Enfront a n'aquesta limitació, que és, lectura resumida de la Rosemary, fuente de nuestros males proposa la creació d'una facultat o la vinculació dels estudis a un departament ja existent a la UIB per una banda i per l'altra retornar als estudis d'arts plàstiques mitjançant l'Escola Superior de Disseny i Restauració de les Illes Balears. I ara si arriba el moment de glòria per la Marchetta al dir que " Cualquier cosa aunque sea mala es mejor que nada" per la que mereix passar a la història de l'art insular.

Em sento feliç de no haver-me associat a l'AAVIB perque m'estalviaré l'haver-me de donar de baixa. Cualquier cosa aunque sea mala es mejor que nada, gravau en foc aquestes paraules. L'informe segueix amb l'autèntic discurs legitimador de l'AAVIB: la pasta, o més ben dit, l'absència d'ella. On apunta aquest discurs de la nómina és a les institucions, no és mal discurs vista la ingent quantitat de sous que, premsa informa, despatxa la política insular. Els 200.000 euros enterrats al jardí de ca n'Ordines serveixin de mostra, però malhauradament les institucions públiques han deixat el tema de l'almoina a l'obispat i a altres ONG's. I el "dadme algo, lo que sea" de l'AAVIB no enamora a ningú.

L'AAVIB al complet: Joan Lacomba, Marcos Vidal, Rafel Bestard,
Lluís Fuster i, agenollada, Rosemary Marchetta

Però això només era el primer plat. Amb la ponència d'en Florenci Guntín arriba la porcella!

Florenci, secretari tècnic de l'homòleg associatiu continental, és el clàssic ponent sorpresa. Rafel Bestard, expresident i actual secretari acompanya a tots els ponents de la taula, marcant el ritme de les mambelletes a l'entrada i a la sortida. Es presenta el "manual de buenas prácticas profesionales en las artes visuales".

L'esperit col·laboracionista es mostra en l'esforç que fa Guntín per parlar-mos en castellà, llengua vehicular d'aquesta nova cultura mallorquina que esta arrelant a Palma. El llibre esta format per un decàleg i per un recull de textos legals vinculats a la compra-venta-lloguer d'objectes denominats artístics.

Acabada la presentació del llibre s'obre un torn de paraules on intervé Jaume Reus suggerint que en properes presentacions del llibre s'incorpori a la taula alguna de les parts institucionals que compleixen les bones pràctiques per tal de contrastar experiències i, oh! ocurrència divina! en demana exemples. Florenci no només ens regala els noms dels que ho fan, sino que fins i tot gosa de posar un exemple de males pràctiques en una institució: el Casal Solleric.

Dos dels protagonistes: Joan Carles Gomis i Florenci Guntin
Fotos de Manu Mielniezuk

Comencen les cares a emblanquinar-se, impertobable Joan Carles Gomis, director de l'esmentat Casal manté la mirada perduda. Aprofit el torn de paraula per girar-me i demanar-li la seva opinió al cèlebre succesor de Lluís Socias que contesta que troba de molt mal gust la referència que s'ha fet, argumenta el desconeixement dels fets per part de la taula i acusa directament a Rafel Bestard de permetre que es parlàs malament de la institució que ell gestiona. Damunt l'escenari Florenci Guntín demana perdó, emperò sense tenir-ne conciència desmonta entre balboteigs l'argumentació de Gomis informant que ell té els correus electrònics i coneix el procés legal que s'està seguint de primera mà. No deixo passar l'ocasió per intervenir fent observar al secretari tècnic de l'AAVC que no té necessitat de demanar perdó a ningú per el que està passant. Que les males gestions són coses de les que s'ha de poder parlar. Rafel Bestard remata l'event diguent-li a n'en Gomis que ell desconeixia que en Guntín parlaria del Solleric i en Guntín de que el director del Solleric fora present. Baixada de calçons i a correr! S'aixeca la sessió ja que "s'ha fet tard i tots esteim cansats".

Teresa Matas i Tatiana Sarasa venen al meu encontre per solidaritzar-se amb la meva postura —no demanar perdó?— i m'animen a defensar-la, disculpant-se del seu silenci públic rera l’excés de paciència i el respecte. Respectar no és una acció que va únicament d'un mateix cap als altres en un sol sentit, aquest concepte forçosament ha de tenir un altre mot.

A l'entrada es creen els lògics grupuscles per comentar la jugada o llepar-se les ferides i m'aprop a Jaume Reus per informar-me de la seva situació laboral actual que em defineix com: a mi ningú em vol. Duit per un alt grau d'inconsciència es vanaglòria de conèixer els detalls de l'affaire Gomis però que no en pot desvelar els detalls perque ell, segons ell mateix, no és la persona adient. Pobre Jaume. I s’ufana de que les males pràctiques del Solleric ja són aprou conegudes.

Aprofit que l'acompanya Rafel Bestard per advertir-los que tendran problemes amb en Gomis mentre les seves mirades van baixant cap a les dures, fredes i grises ratjoles municipals que cobreixen el carrer en una presa de consciència que els deixa muts. Aprofit, ara que ja he digerit la porcella, per anarme'n a sopar.


Pere Vicenç


Reflexió final: ¿Com una associació que de tres objectius que té un és “la representació, la defensa i la promoció dels interessos econòmics, socials i culturals dels artistes visuals” junt a un segon titulat “exercir una funció crítica dins l’àmbit cultural de les Illes Balears” pot demanar perdó front a les males pràctiques d’una institució pública?
La resposta s’aventura en la dificultat de poder mossegar la mà que els dona de menjar –vegeu el consell municipal de cultura, les comissions de selecció d’obra, etc—. Sense independència, sense autonomia, abandonau les vostres comèdies.

Hemeroteca: En Balears no se está dando el relevo generacional entre los artistas por la desilusión de los jóvenes