24.11.08

INSTRUMENTALITZACIÓ


Quan Josep Maria Sert va inaugurar la decoració de la Gran Sala de la Societat de Nacions de Ginebra, l'estat Espanyol acabava d'entrar dins la guerra civil, era l'octubre de l'any 1936. Sert recollí en la seva obra la tradició pictòrica del barroc mentre les avantguardes artístiques feien sonar les trompetes del canvi a tota Europa.

Quan Miquel Barceló inaugura la cúpula de la Sala XX del Palau de Nacions de l'ONU, el capitalisme, l'únic supervivent de la segona guerra mundial ja ha entrat en crisis. Què en queda de l'esperit bel·ligerant de Taller Llunàtic? Quin compromís? Quines amistats?



Grande, Barceló, Antich, Alzamora i March
Font: CAIB

Res millor que un escàndol per fer un mapa del poder i revisar les seves relacions amb la cultura.

Hem contemplat com cada un dels mitjans de comunicació ha anat tancant posicions entorn, no d'un artista -Miquel Barceló-, sinó d'un partit polític en el govern, el PSOE o dels seus socis. Quina importància tenia si a n'en Tomeu Martí, que mai havia opinat d'art fins ara, li agradava l'obra o no, no és aquest el discurs. El discurs és la instrumentalització.

El que es critica a Barceló no és la seva obra, és posar la seva pràctica artística al servei d'un partit. És la connivència amb el poder. És la seva ocupació de l'espai públic. Ha estat la gestualitat Borbònica la que ha fet callar aquesta dreta salvatge de ganivets esmolats però cortesana.

L'atac inicial de l'ABC s'ha actualitzat en una acusació de males pràctiques, falta de transparència en la selecció del concurs, patrocini encobert, falsedat. I què en diuen els nostres sindicalistes de l'AAVIB? Després de dues setmanes encara és l'hora de sentir-los. Aquesta gent arriba tard per tot.

La cultura a Mallorca només és un escenari, sinó com és possible que aquest article no hagi tengut més ressò?  La sinceritat del suïcida i ni així en fan cas.

Repassem la premsa d'ahir diumenge:

ABC
Canvi de modus operandi, anar a cercar als artistes per demanar-los l'opinió. Si treuen alguna declaració afí als seus interessos és publica, si no... no.
Sicilia, Amat y Valdés optaron a pintar la cúpula, ante un jurado de diplomáticos, y visitaron Ginebra
Amat no entén «que Barceló declaràs que no sabia si acceptar o no el projecte, ja que es va presentar (al concurs)».

Luis Gordillo: «Es como si el PSOE se hubiera casado con Barceló»
Barceló fa la cúpula, l'envien a Venècia i li faran una exposició al Prado!

Diari de Balears Enfront al primer impuls del grup Serra de tancar velles ferides, honor obliga, s'ha apartat del discurs artístic per atacar a la dreta des de les columnes d'opinió.
Acció excelsa... i caspa conservadora Aina Salom
"...els parlamentaris conservadors, a Madrid, segregaven bilis i caspa carpetovetònica per mirar de posar en entredit una acció impecable del govern."

La cúpula i els inconseqüents Pere Antoni Pons
"L’únic conseqüent en tot l’assumpte ha estat el mateix Barceló. És artista, vol treballar, ha tengut l’oportunitat d’acarar un repte únic, s’hi ha dedicat amb cos i ànima i, a la fi, ha triomfat. Els que el critiquen, que callin. Els que li han de pagar, que li paguin. I tots els altres, que n’aprenguin."
EL PAÍS La veu de la cort saluda al dofí. Barceló caga colorins!
El gotelé
"El motivo, que es lo de menos, ha sido la extraordinaria cúpula que ha pintado Miquel Barceló en la sede de la ONU en Ginebra y que algún genio, ay, ha bautizado de manera ridícula."

Diario de Mallorca
Matías Vallés crida a l'ordre i Lourdes Durán treu pit. Es recomposa l'estratègia: Barceló no és Déu, Déu és la independència de la premsa. Gràcies pel detall Matías.
Un país muy raro Lourdes Durán
"Estoy convencida que si la Cúpula hubiese sido una fechoría Popular, el PSOE en la oposición, con sus mass media de francotiradores, les hubiera dado, no un pescozón, sino una soberana paliza."

Frederic Amat: ´Los maridajes del arte con el poder producen extravíos´ Lourdes Durán
"En un momento en que se ha presentado el Manual de Buenas Prácticas, en que el Parlament de Catalunya se está planteando la exigencia de desligar arte y cultura de los estamentos políticos, que estamos en una profunda crisis económica, no debo callar."


Barceló ya no es de Barceló José Carlos LLop
"...a Barceló le han salido tantos hermeneutas que lo mejor es borrarse y simplemente disfrutar -o no- de lo que hace."

Nuestro genio contemporáneo Miguel Dalmau
"Usted también paga. Opine."

Entre el arte y la política Xisca Figuerola
"Lo que está claro es que, como consuelo para algunos y orgullo para otros, contamos con que la obra de un mallorquín sea mundialmente reconocida."

Barceló pinta para reyes, banqueros y zapateros Matías Vallés
"La única mención explícita en la cúpula de Barceló a los derechos humanos, a las dictaduras y a la pobreza figura en el precio."


NdT:Cal fer menció especial a la Vanguardia pel seu article Arte, poder y política on convida a Bartomeu Marí, Carlos Pazos, J.F. Yvars (el membre del jurat que sabia d'art), Manolo Borja-Villel, Rosa Martínez, Ignasi Aballí (president de l'AAVC), Eulàlia Valldosera, Susana Solano, Carles Guerra i a Rafael Doctor entre d'altres, a contestar les següents preguntes:
  1. Quin sentit té posar l'art al servei de la política al segle XXI?
  2. Quina opinió li mereix l'obra de Barceló?
  3. Quina funció hauria de complir avui l'art?
Malauradament no ha aparegut en l'edició digital i no podem enllaçar-ho.

PS: Que lluny queden aquells articles de propaganda avorridora i arbitraria sobre exposicions als suplements de cultura.  No tenim cap plaça vitalícia a Ginebra per en Biel Amer? Encara que fos de caixer.

23.11.08

PROPOSAM SORTIR INMEDIATAMENT

Acció realitzada pel Taller Llunàtic a la seu del Partit Socialista de les Illes el mes d'agost de 1976


fotograma de Pasodoble

Ara i aquí, determinades teories dominants de l'esquerra intenten separar, perquè afavoreix els seus interessos, dos conceptes que s'entrecreuen íntimament: Política per un cantó i Cultura per l'altre. Amb el concepte de Política es funden partits que dediquen el temps i l'esforç a cercar una clientela i anar a la conquesta del màxim poder possible. Amb el concepte de Cultura, aquests mateixos partits volen omplir un buit -l'altra cara de la cultura burgesa: la tan anomenada cultura popular- i, sense posar en qüestió la força subversiva, alliberadora i revulsiva del mot cultura, (que va lligat al més insignificant fet polític: des de les relacions de producció, el menjar i el boixar, a fer uns muntatges-tinglados-culturaleros farcits de noms plàstics, escriptors, músics, cantants, actors, directors, i un llarg etcètera (els anomenats intel·lectuals o treballadors de la cultura) que, sense plantejar-se ni per un moment la divisió del treball i les seves conseqüències, facin unes obres, llibres, articles, xerrades, cançons, teatre, cinema pel poble, per les classes populars i que, alhora pugui servir de propaganda prestigiadora d'unes sigles concretes.

Creim, i ho manifestem en primer lloc, que només posant en qüestió els falsos compartiments de Política i Cultura (que fan el joc a una visió regresiva i fòssil de la realitat) podrem començar a clarificar i progressar en aquesta transformació de tota la lluita. Aquesta perspectiva politicocultural ens fa veure la convocatòria de "Promocions Socials Illenques" com un fet confús i contradictori perquè es fomenta en un oportunisme, tant dels organitzadors, com dels col·laboradors, per tal d'aconseguir que un partit polític pugui tenir les seves sigles al carrer.

Plataforma de Recolçament a Zapatero (PAZ, amb les sigles en castellà)
Font: youtube.com


Si aquesta autoanomenada "entitat cultural" vol ésser un lloc de debats i treballs progressius, clars, oberts i sense protagonismes, creiem que ha de canviar inmediatament les sigles -que ja corresponen a un partit polític determinat- per unes altres. De no fer-se així, pensarem que és perquè hi ha un gran interés que aquesta "entitat cultural" faci propaganda camuflada del PSI ("partit polític"), la qual cosa ens sembla una manipulació oportunista i mesquina de tots els actes i treballs que es realitze en el si de l'entitat.

La sinonímia de les sigles PSI fa que hi hagi una confussió contínua a tots els nivells entre l'"entitat cultural" i el "partit polític" la qual cosa beneficia descaradament al "partit polític" que aconsegueix una extraordinària publicitat indirecta.

Creiem que aquestes sigles, que serveixen per tot, no qüestionen l'alienador i dominant concepte de la Cultura sinó que, mitjançant la "tapadora" Cultura s'intenta promocionar un "partit polític".

Per altra banda no sabem de cap partit polític dins d'esquerres que s'hagi preocupat mai de la Cultura més que per a utilitzar-la pels seus interessos propagandistes o de prestigi sense entemer-se del greu abisme dretà en el qual s'enfonsa.

Creiem que el PSI (partit polític) podria en el seu propi si realitzar una feina políticocultural lligada am la seva pròpia lluita sense haver d'emmascarar-se en maniobres tàctiques i fosques.

Com artistes plàstics estam cansats que se'ns oferesquin espais per exposar i es pensi que d'aquesta manera es promociona popularment la plàstica.

Com escriptors estam farts de comprovar la manca total d'interés, per part d'entitats i partits, per la nostra pràctica literària i la seva influència. Estam cansats de fer obres de beneficiència per entitats culturalistes a les quals només interessa la imatge progressista que l'art i la literatura els pot donar, ignorant la complexa problemàtica de la producció artística.

Estam cansats d'ésser manipulats davall qualsevol sigla.

Josep Albertí, Miquel Barceló i Artiques, Bergaz de Rada, Bartomeu Cabot, Joan Miquel Gelabert, Sara Gibert, Biel Mesquida, Joan Palou, Pep Maur Serra, Andreu Terrades i Steva Terrades.

17.11.08

DIES D'ART REMOGUT

Escrit el 15 de novembre de 2008 al diari de Balears

Sembla que el món de l’art (és a dir: el mercat de l’art) està revolucionat, remogudet, i hom no sap si aquesta és o no una bona notícia, ni si mereix atenció. I això des de la Biennal de Sao Paulo, que ha omplert aquests dies els dotze mil metres quadrats de la segona planta amb... res, en un gest que la meitat del públic ha acollit interessant-se’n pel significat i l’altra meitat considerant-lo un cim de la cara dura (o una representació de la manca d’idees, o un robatori). No serà la Biennal més recordada, però sí la més buida, per descomptat.

Però l’animació començà fa algunes setmanes, quan Damien Hirst decidí subhastar les seves obres passant d’intermediaris i plantant-les directament a les sales de Sotheby’s, perquè la commoció entre els marxants ha estat superior a l’esglai que van sentir les discogràfiques quan comprovaren que els músics venien directament el seu treball, i només comparable a la que sentiran els intermediaris quan els futbolistes abandonin l’esclavatge. I amb l’agreujant que els marxants han estat acumulant invents avantguardistes i propostes arriscades quan el mercat ja fa mesos que només demana valors segurs, clàssics, no pas per motius estètics sinó perquè un Van Gogh o un Renoir són dels pocs objectes que poden resistir qualsevol crisi. Les preses de pèl, de molts espavilats, han començat un llarg camí cap als garatges polsegosos, d’on mai no degueren sortir.

Una parella fou assassinada en el seu cotxe després de que el seu fill abandonàs la Camorra Font:Ciro Fusco/Agence France-Presse

Tampoc no s’han de menysprear les aportacions del cinema, a la revolució estètica dels temps post-Bush. Molta gent es demana si és just que els productors es folrin amb l’obra de Roberto Saviano, mentre l’autor ha d’amagar-se perquè la màfia no el mati. Des que tot és art, des dels Armanis fins als dissenys de l’ampolla d’Absolut, ningú no és capaç de definir què és exactament l’art (i molt menys de distingir-ne el bo del dolent), i potser és l’hora que una petita part d’aquests diners que l’estat concedirà als bancs s’emprin en una beca per aclarir-ho.

I això mentre s’inaugura la gesta de Miquel Barceló a la sala dels Drets Humans de l’ONU a Ginebra (mai no serà tan recordat com el ministre Moratinos, que ha passat a la història dient que "L’art no té preu"... després d’haver pagat vint milions d’euros per un sostre de gotelé que té tota la pinta d’estar a punt de caure). Tot plegat, només se m’acut una modesta teoria sobre per a què serveix l’art: per assenyalar que ha començat la crisi, quan els pintorel·los comencen a entrar en les galeries més quadros dels que en surten. I per avisar-nos, ara i aquí, que s’ha acabat la gresca, però no, encara, la barra.

Josep Maria Llauradó

9.11.08

LA PERSIANA MALLORQUINA

El poder modern occidental per fer-se visible, per ser ostentat i per prendre possessió dels llocs, necessita de les imatges, necessita de la representació. Si a dia d’avui algú encara és demana qui és l'artista que representa millor l'imaginari del poder des de les seves diferents emanacions, visitau l’exposició Barri d’Andreu Terrades al Museu de Mallorca, on trobareu desenvolupat plàsticament gran part de l’ideari de l’esquerra mallorquina benpensant. Podreu trobar més rastres de la seva presència oficial als programes del Teatre Principal de Palma, joia del Consell Insular, on col·labora amb Pedro Oliver, tot dos relacionat amb la galeria Ferran Cano. També el poder té els seus galeristes.


Andreu Terrades, un artista del règim polític actual
Foto: B. Ramon


Cal destacar l'ús intensiu que en va fer el Primer Pacte de Progrés (1999-2003) de la seva figura, recordem l'exposició Antològica A. Terrades (1967-2001) del Casal Solleric, que va inaugurar l'època post-arruixada (vegeu l'article males pràctiques), les exposicions a Barcelona, Roma i Berlín, el que podem anomenar la seva època de major acceptació. L'Honorable senyor Damià Pons abans de tancar la legislatura com a conseller d'Educació i Cultura va acabar la feina publicant Altres pàgines (2003) deixant-nos un artista de trajectòria consolidada, al marge del que quedàs a l'arxiu Alexandre Cirici de Barcelona.


Miquel Barceló "Cordella" entre P. Almodóvar
i V. Manuel
, teòrics del socialisme espanyol
Font: ABC

Un altre cas d'artista integrat, però que encara ha de tornar a passar pel Museu de Mallorca, és Miquel Cordella, també representant de les formes del poder actual però a escala estatal, vegeu el seguiment que li esta fent el diari ABC que ha valorat el cost de la cúpula de la seu de les Nacions Unides a Ginebra en més de 20 milions d'euros -dels que 500.000, pagats per l'Estat Espanyol, provenen del Fons d’Ajuda al Desenvolupament del Tercer Món-, que passarà a la història amb la frase del Ministre Moratinos: el arte no tiene precio, o la designació a dit de Barceló com a representant d'Espanya a la Biennal de Venècia, de la que esper un pronunciament de l'AAVIB diferent de: al menos es mallorquín!

El que diferència als dos artistes seguint les idees d'Andreu Terrades extretes d'una entrevista a la revista Pòrtula és l'abisme. Sortint del Museu vaig trobar-me amb Ferran Cano, que em va comentar que n'Andreu hauria estat un gran artista si no hagués estat pel seus emperòs amb el mercat de l'art i em recordà, la cita de Warhol, l'art és el mercat, mentre arrufava les esquenes i aixecava els palmells de les mans cap al cel.


-pobre xot, al barri no hi ha carrers


Però és el mercat de l'art l'abisme terradesià? No. A Barri, al marge dels objectes i els esbossos, que remeten directament a l'espai del taller, la narració de l'exposició és construeix en espais privats o estancats, no veim el carrer, i quan podríem arribar a percebre'l, Terrades el substitueix per un paisatge. L'abisme és una persiana mallorquina tota plena de llistonets inmòbils pintats de color verd que protegeix al taller del món sota la il·lusió de l'anonimat. És, per dir-ho net i clar, la reclusió.

Quan Andreu Manresa escriu a El País (9.11.2008), en castellà, que Terrades 30 años más tarde [de neon de suro?] no ha desertado, no ha abandonado la "crítica social y política, malévola" pens amb la meva repadrina, asseguda rera la persiana, guardant la salut entre les mans dins una caixa de galletes daneses plena de medicaments, mirant, malèvolament, al carrer des de fa 30 anys, com un soldat fidel que espera una contraordre.

Què ha estat dels companys de viatge d'Andreu Terrades? Bartomeu Cabot, Joan Palou, Josep Albertí, Steva Terrades, Sara Gibert, Alfons Sard, Merche Laguens? Estan tots tancats en els seus tallers? Hem d'esperar algunes exposicions antològiques? Caben aquestes al Museu de Mallorca? Tot em fa pensar que a dia d'avui no es podria fer ni l'exposició de Lluís Juncosa de l'any passat i que si va existir va ser gràcies al buit que es produeix entre els canvis de poder.

5.11.08

I SI FOS JUST A L'INREVÉS?

Reflexions mirant l’obra de Lluís Juncosa “Frenologia. Revòlvers-tenrum i membres fantasma”
(inaugurada el 7 de novembre de 2007)



L’obra d’en Lluís Juncosa em va introduir en un món i em va plantejar un problema, és a dir, em va plantejar algunes preguntes. Per a mi això és justament el que defineix l’art. Les altres distincions són secundàries. Tan les de gènere (si és teatre, si és espectacle, si és fatxendeu) com les de nivell (si és culte o vulgar, amb tots els matisos i circumloquis).

L’exposició del casal del Museu de Mallorca té tres parts. Una generosa col·lecció de les imatges pintades. Una projecció de diapositives d'imatges i d’un video on una ma gira les pàgines d’un dels quaderns en el que l’artista crea una imatge i la signa posant la data del dia. Un diari visual, pot ser. La tercera part és el número 1 de Frenologia. Mallorca über alles, una revista a tot color editada, dirigida i escrita totalment per Lluís Juncosa.


portada de frenologia vol.1

De les imatges se’n podria dir: són pintures sobre paper (la majoria) d’un format que varia des del full del quadern gros fins a les pintures de paret, amb dibuix definit i colorades, la majoria, amb colors vius i combinacions estridents, abunden els fons plans. Tot això és comú amb el còmic. El rostres i cos humà estan o dibuixats sense omplir la figura o colorats de tal forma que recorda a Francis Bacon i els seus inquietants retrates. En molts d’ells apareixen paraules o frases escrites, en alguns menys apareixen textos dins una espècie de vinyeta. En tot cas el significat es relaciona amb la imatge (el representat en/per la imatge) sigui com a lema, sigui com a crítica, sigui com a ironia. En la quasi totalitat de les imatges apareix l’ésser humà, sencer o a parts, per fora o per dins o les dues coses a la vegada. Vísceres, genitals i fluids corporals són els components majoritaris. En quan al tema jo diria que son imatges mentals. Imatges del cos sofrent, mutilat, danyat, buidat. Imatges, en definitiva, en que la carn agafa la forma i textura que la imaginació llegeix i pinta, no la que els nostres ulls de la cara són capaços de veure minsament. Un cos normalment gris, ocre, fosc que ha perdut part de si, el que li sobra o, precisament, el que li manca per ser complet; un cos que no és ni sols ni mai una simple màquina sinó una construcció social, que porta a sobre, com si d’estigmes es tractés, les marques del seu lloc social, dels seus desigs o dels desigs i intencions que, els altres, projectem sobre ell.


Algunes pàgines dels quaderns


La sala annexa, allà on es van projectant les imatges-diapositives i les imatges del vídeo amb la ma girant les pàgines de les imatges, és un excés. Si cada una de les imatges, individualment, és ja una bacanal de referències (textuals, oníriques, culturals, literàries, fins i tot cinematogràfiques, polítiques, metafísiques), tres imatges a la vegada són impossibles no ja de digerir, sinó fins i tot de tastar. Però, sobtadament, ens mostren dos elements més, o dues característiques més, de l’obra allà exposada. Una: que tot intent de “catalogar”-les, de reduir-les a alguns pocs trets que les resumeixin (quelcom similar al que he intentat en el paràgraf anterior) és absolutament ineficaç per la riquesa, exuberància millor, significativa de cada una d’elles com es posa ben clar amb la visió “panoràmica” que ofereix sempre un carrusel de diapositives. Dues: el veure les diapositives (per tant: imatges successives en el temps) o la ma que va girant les pàgines et dones compte que les imatges en si estan fora del temps; són imatges d’estats que són les restes o la solidificació d’un fet o d’un procés patològic (físic o mental) que ha sofert el cos retratat, però queda fora de pla la dinàmica que ha conduit fins el moment de la plasmació en la imatge. El que ens mostra és el resultat, el que queda, immobilitzat i aïllat, com a resta o sobrant d’un procés maquinal que se’ns escapa. El temps pareix absent. No sabem com ha arribat a produir-se ni perquè, però el resultat el tenim a la vista.

Per si algú en aquesta orgia d’imatges es veu perdut, o colpit, o desconcertat, i cerca en el que es diu “catàleg de l’exposició” una orientació, un marc en el que enquadrar-les, aleshores té en el tercer element, el volum 1 de “Frenologia”, subtitulat “Miss Mallorca über Alles”, no una introducció, sinó una sortida. És tot el contrari d’un catàleg al ús però és un catàleg. No és un catàleg d’aquests que ens informen del títol i característiques tècniques de les obres exposades (això es suposa que ja ho veiem amb els nostres propis (?) ulls), amb un o varis textos de persones “amb nom” que ens diuen com hem de llegir el que veiem o ens donen informació bàsica per a interpretar-ho, és a dir: per recompondre l’equilibri conceptual (el nostre) si l’obra exposada és vertaderament artística i ens ha trasbalsat al menys una mica. És un assaig acompanyat d’una selecció de les imatges exposades. És una peça més, una altra via, o vial com es diu en el títol de l’assaig, per introduir-nos , i no per intentar escapar-nos, del món i del problema que se’ns planteja, em planteja, Frenologia.


Il·lustració a l'exposició


Així com el sent és un món ple de desolació, del qual la portada n’és un mapa fidedigne. Ple d’objectes però cada un d’ells amb una connexió metafòrica amb tots els altres que, just devora, composen la porció de món que s’ha volgut il·lustrar. Cada objecte està allà per si mateix, pel que és. Però està a vora (no direm “en companyia”) d’un altre objecte, que també és el que és. En la seva proximitat generen un altra objecte, que no hi és, fantasmal podríem dir, que és el que veiem però no amb els ulls de la cara, sinó de l’ànima, com recomanava veure Sòcrates al seu contertulià Glaucó a la República platònica. En certs moments em condueix directament al Jardí de les delícies de Hieronymus Bosch, al seu planell central, el que representa la vida en la terra, entre el paradís i l’infern. Amb tots i cada un dels objectes (humans) embolicats en la seva pròpia, única i intransferible vida/pecat/follia, deixats de la ma de Déu.

El problema a que em referia és personal i postmodern. Ho dic així a mode de provocació. Hi ha quelcom del que un mateix pensa, analitza, es planteja, viu, ... que no sigui “personal”? La distinció entre “personal” i professional/públic/objectiu/etc. em sembla una distinció que es segueix utilitzant en el sentit del moment històric i social en que va néixer (entre el XVI i el XVIII) però que és pura ideologia (=falsa consciència) en el moment que ara vivim. Del terme “postmodern” sols segueix circulant (de tot el que va donar la passada dècada) un sentit banal, ridículament banal. Passada la moda (o el zenit de la moda) resta un sentit fort, dur, crític de “postmodern”, precisament aquell que poc té a veure amb un pensament feble (que tampoc és el pensiero debole de Vattimo i Rovatti). És, per seguir utilitzant etiquetes simplificadores, un pensament anti-esencialista o, com diuen els autors italians esmentats, un pensament que ja no funciona sobre la base de creure’s sostingut per un fonament únic, últim i normatiu. També es podria : “contrari al transcendentalisme”, contrari a duplicar l’existent en un món millor i perfecte del que trauria el sentit i significat aquest que tenim, l’únic que tenim i que és així com el tenim. Perquè ens adonem que en el món en que ens introdueixen les imatges de Lluís Juncosa és un en que la frontera entre les coses és una frontera difusa, fluida, quasi viscosa, en contra de la claredat i distinció que “ha de” presidir els nostres judicis. Claredat i distinció demanada per René Descartes, ben al principi de l’època moderna, com a índex indubtable del que és “veritat” i així poder exorcitzar tota la resta a l’àmbit del irreal, irracional o inexistent. Una de les fronteres en que més s’ha esforçat la cultura occidental per mantenir clara i distinta, com a límit infranquejable, és el que separa en dos camps que ni tan sols es rosen és entre “raó” i “follia/deliri”, com si de dos continents es tractés, separats per un immens oceà.


la sainte vache


Nosaltres som nets del programa de la Il·lustració (que “la Raó il·lumini la totalitat de la realitat”), un programa que no permet deixar fora ni una minsa part de la “realitat” de la vida humana. S’ha de poder explicar tot o, del contrari, el programa mateix no té sentit. La ciència encara no ho pot explicar tot, però en el “encara” hi ha la clàusula que permet seguir amb el programa. Un programa que ha tingut al llarg de la nostra formació dues peces claus: una la separació radical entre un tipus de raó, de comprendre el món i comprendre’ns nosaltres mateixos, i qualsevol altre tipus d’activitat mental, anatemitzada i menyspreada com a irracional; l’altre la separació radical entre “cos” i “ànima” o, en termes més actuals, “cervell” i “ment”, allò físic i allò psíquic.

En tot cas és en el camp de la creativitat humana on podem trobar el llaç o vincle que uneixi les dues meitats del que som: matèria animal, per una part, i esperit o intel·ligència o consciència o llibertat o el que en cada cas s’anomena allò mental que som. I amb aquest cos-ànima produïm coses absolutament inútils que són les úniques que ens omplen (no mig-omplen, sinó omplen) de goig. El cos el necessitem perquè produïm alguna cosa, un objecte que es veu i fins i tot es pot tocar i, per tant, el podem compartir. A això ho podem anomenar “art” amb tota tranquil·litat. I si és així, aleshores no és quelcom ni essencial ni tan sols important el que hi intervingui la raó. També ens pot omplir ja no el produir l’objecte, sinó també mirar-lo, observar-lo, pensar-lo. I si en lloc d’esforçar-nos en posar raó en aquest àmbit, l’estètic, d’im-posar, des de la racionalitat que és fonamentalment racionalitat instrumental, ho mirem des de l’àmbit estètic, l’únic que ens defensa de que la racionalitat instrumental ho envaeixi, imposi, la seva llei?

És a dir: I si fos just a l’inrevés de com ho hem intentat fins ara? Aquesta és l’última pregunta/problema que em plantegen les imatges de Lluís Juncosa, imatges que, al contrari dels milions d’imatges que ens assetgen cada instant, no re-presenten el visible, sinó que el creen. Tal com va dir Paul Klee.

Mateu Cabot

1.11.08

CONSELL DE CULTURA MUNICIPAL

Escrit el 22 d'octubre de 2008



El dimarts 21 d’octubre el teatre Xesc Forteza ha servit d’incubadora per a un nou projecte municipal: el Consell de Municipal de Cultura, en audiència pública. Es preveu que el nounat surtirà del seu refugi durant el mes de gener vinent, però la seva delicada salut ens fa mirar l’hivern amb desconfiança.

Al teatre, convocats els experts al costat dels representants de cada grup polític, membres naturals del consell, només s’ha pogut destacar la presència de Rafa Durán, del partit popular, que ha actuat com a rei màgic d’orient, regalant la possible participació de les associacions de veïnats i veïnades a la nova entitat. Malauradament pocs veïns del municipi s’han apropat en aquesta data al Betlem.

Però que és un Consell Municipal de Cultura? Doncs diuen que és un òrgan, un òrgan assessor de tot allò que fa referència a (atenció al torrent): arts visuals i plàstiques, arts escèniques, arts musicals, biblioteques, patrimoni, museus i arxius, cultura popular i tradicional, política lingüística, gestió cultural i turisme cultural.

Dos membres per cada àrea són presidits per la regidora d’Educació i Cultura, Nanda Ramon i Marta Prunés directora municipal de cultura. Ajuntant càrrecs polítics i experts l’eròtica del nostre òrgan aixeca al voltant dels 30 membres, dels que només tres han estat visibles a la sala.
Difícil és entendrés entre pocs i tan heterogenis com per afegir-hi les associacions de veíns. Les reunions d’aquesta entitat s’aventuren com les misses dels diumenges on el més interessant és descobrir amb sorpresa a qui li estas donant la ma.

He sortit al bar amb l’esperança que la resta de consellers foren fumadors respectuosos amb els infants, però els nostres experts culturals no només han deixat l’estereotip de l’intel·lectual aferrat a la llosca de tabac, també han deixat, quina sorpresa la meva!, els actes polítics, posant-se a dieta de canapès, vins, caves o xampanys, que tantes nits han instrumentalitzat la vida cultural palmesana.


Alguns dels participants al Congrés on va néixer el CMCP

Mirant les funcions del Consell pens descobrir la raó de tanta absència. Els membres assessoren amb propostes que es duran a terme, o no, sota un criteri polític. Aquesta feina tan desagraïda ja la feien, és de suposar, els tècnics municipals de Rogelio Araujo amb la crítica submisa dels experts. No farà falta ara recordar-ne els resultats.

El dolent dels tècnics és que no basta, a diferència d’altres gremis, amb inflar-los els egos, se’ls hi ha d’inflar també la butxaca amb una nòmina mensual que justifiqui tant d’esforç en el camí de la supervivència. Creu Nanda Ramon que tenir als experts fent els plans d’actuació de cada àrea serà gratuït? Ho ha de ser? Per si de cas la proposta en aquest sentit de Rafa Durán ha estat retirada per ell mateix davant l’aixecament de celles generalitzat.

Durant l’etapa Cirer, Palma ja va viure la destrucció del teixit associatiu allà on es trobàs mitjançant l’intervencionisme municipal (vegeu a les hemeroteques les cròniques del Casal Balaguer). Quin sentit té institucionalitzar els agents culturals del municipi? Quina obligació és aquesta de pertànyer a una associació determinada per trobar-se representat en les sessions plenàries. Quina cultura tan debilitada és aquesta cultura nostra que ha de viure sota un hivernacle? Per què no afrontar el risc de viure sense crosses, encara que sigui per donar dues passes que ens portin un poc més lluny de tan de paternalisme institucional. Ja hi haurà temps perquè els experts ens expliquin el que creuen que ha passat quan surtin del forat on estan desintoxicant-se.

Pere Vicenç

MALES PRÀCTIQUES

Publicat al diari Última Hora el 12 d'octubre de 2008

Per entendre part del que està passant en el panorama artístic mallorquí a dia d’avui ens hem d’enrecordar d’aquella arruixada de l’any 2001 i d’un dels actors principals que va asumir i, al mateix temps, anul·lar el llegat que ens deixà aquella nit: Joan Carles Gomis.

Luis Socias, interpretant el paper de Juli Cèsar, compartia escenari amb el seu futur succesor a la inauguració del jardí de porcellana valenciana que encara és avui el Solleric. No vénen la major part de les exposicions pensades, dissenyades i empaquetades por entitats bancaries? Deixarem la política expositiva per un altre dia, Nanda.

Tornant a la història, moments després, Brutus, transvestit de Joan Carles Gomis, compartia vi i aliments a la festa dels cristians, amb la crema artística mallorquina al poble espanyol. El decliu dels pares és la puixança dels fills.


Joan Carles Gomis gestionant el Casal Solleric

Però el nostre jove romà havia après dels errors i el primer que va fer en prendre les vestimentes del poder va ser encarregar les confeccions de túniques i albarques a tots aquells que endevinà més crítics. El que no va preveure Gomis va ser el seu propi envelliment i el de la seva cort. La confiança i el comfort de superar alguns canvis polítics –que difícilment han tengut temps de fixar-se en la cultura més que com a plató fotogràfic de les representacions del poder—i el pas del temps fan que avui ja siguin reconeixibles alguns dels trets d’en Socias a la seva fesonomia. L’espasa que suposà l’Associació d’Artistes Visuals de les Illes Balears en la seva conquesta del poder ha hagut de romandre tant de temps dins la beina que ara, perduda la fulla, és només un pom que no obre cap porta.

Dins la deixadesa, tocant l’arpa de l’espera, Rosemary Marchetta, Marcos Vidal i Rafel Bestard obliden que no es pot mossegar la mà que et dóna de menjar. Mentre aspiren a seguir alimentant-se d’altres mans –podeu llegir, clarament, aquí una referència a la succesió de Cristina Ros– potes o tentacles.

La baixada de calçons que va fer l’AAVIB a les jornades de la setmana passada, demanant perdó a Joan Carles Gomis per haver denunciat la mala gestió que en fa del seu regne, el Casal Solleric, queda il·luminada per aquesta fam desmesurada que substitueix a la raó i destorba la dignitat pròpia i aliena.

Gomis no ha donat cap raó prou vàlida a l’acusació de males pràctiques. Luis Socias no ho va fer mai, i qui és ell per modificar la tradició de la casa? Ah, l’Ancien Régime! Qui pot, avui en dia, defensar una gestió, tan opaca com la seva? Amb l’únic argument de la suposada ignorància dels temes tractats per part dels presents demostra no saber a qui té al davant: Florenci Guntín, la part acusadora, és el secretari tècnic de l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya i és l’assessor legal d‘un dels artistes, Antoni Abad, que acusa les males pràctiques del Solleric. De quina ignorància parlam?

Pere Vicenç

PERSPECTIVES

Escrit el 5 d'octubre de 2008


Divendres passat al matí, mentre llegia el diari, vaig veure, per atzar, mig amagat a l'agenda cultural que l'AAVIB feia unes jornades el dia següent al Caixafòrum de Palma conegut per la població autòctona com el Gran Hotel.

La convocatòria era a les 6 de l'horabaixa i vaig presentar-me cinc minuts abans de l'hora. Els conserges de l'entrada desconeixien l'existència d'alguna activitat. Prèvia consulta telefònica m'indicaren que si hi havia alguna cosa era al tercer pis.

Una sala poblada per la presència de Marcos Vidal va ser l'única benvinguda. Lentament la presència de ponents, socis de l'AAVIB i convidats estelars anà augmentant l'índex demogràfic. Els actors d’aquesta obra foren, per ordre d'aparició: Rafel Bestard acompanyant a Daniel Villegas, ponent madrileny de l'Universitat Europea de Madrid, Rosemary Marchetta, directora de l'Associació sense ànim de lucre, Jaume Reus, exprofessor de l'UIB, ex-assalariat de la Fundació Miró, ex també d'es Baluard i actual representant del sector de les Arts Plàstiques al Consell Municipal de Cultura. Joan Carles Gomis, gestor del Casal Solleric, vinculat a tota casta de consells i patronats culturals municipals, com l'abans esmentat del qual era vicepresident, Florenci Guntín, ex-candidat a dirigir la Fundació Miró i secretari tècnic de l'AAVC (C de Catalunya), Teresa Matas, veterana del coso artístic acompanyada de Tatiana Sarasa, artista.

Foto obligada per que la premsa recordi l'event (DM 6.10.2008), i les jornades comencen. Daniel Villegas parla dels actors del panorama artístic; mercat, societat civil, institució, mediació i de l'aïllament i la falta de legitimitat de la universitat dins aquesta toponímia. Analitza els anomenats Reinos de Taifas de l'alta formació, la poca connexió entre els membres de la propia comunitat universitaria: professors, catedràtics, associats (formes de l'esclavitut moderna), alumnes, exalumnes, postgraus i predoctors entre altres faunes diverses.

La nula relació de la universitat amb els elements abans dibuixats, queda resumida en: l’autisme i l’opacitat de les institucions públiques, el rebuig del mercat, la incomprensió dels artistes i la falta de connexió amb els altres estudis superiors que són afins; història de l’art, estètica...

Acompanyen la xerrada anècdotes protagonitzades per la cúria madrilenya, Pilar del Castillo i l'intent des d'ARCO d'impulsar la conversió dels estudis de Belles Arts en Estudis de Cultura Visual, etcèteres.

Fins aquí només pena, cap glòria.

Segueix a la ponència la presentació de l’Informe d’AAVIB “Ser artista a Balears, la perspectiva asociativa”, a càrrec de Rosemary Marchetta. L'informe, que no he pogut trobar per internet, posa de manifest la manca d'un espai formatiu superior per a les arts plàstiques. Enfront a n'aquesta limitació, que és, lectura resumida de la Rosemary, fuente de nuestros males proposa la creació d'una facultat o la vinculació dels estudis a un departament ja existent a la UIB per una banda i per l'altra retornar als estudis d'arts plàstiques mitjançant l'Escola Superior de Disseny i Restauració de les Illes Balears. I ara si arriba el moment de glòria per la Marchetta al dir que " Cualquier cosa aunque sea mala es mejor que nada" per la que mereix passar a la història de l'art insular.

Em sento feliç de no haver-me associat a l'AAVIB perque m'estalviaré l'haver-me de donar de baixa. Cualquier cosa aunque sea mala es mejor que nada, gravau en foc aquestes paraules. L'informe segueix amb l'autèntic discurs legitimador de l'AAVIB: la pasta, o més ben dit, l'absència d'ella. On apunta aquest discurs de la nómina és a les institucions, no és mal discurs vista la ingent quantitat de sous que, premsa informa, despatxa la política insular. Els 200.000 euros enterrats al jardí de ca n'Ordines serveixin de mostra, però malhauradament les institucions públiques han deixat el tema de l'almoina a l'obispat i a altres ONG's. I el "dadme algo, lo que sea" de l'AAVIB no enamora a ningú.

L'AAVIB al complet: Joan Lacomba, Marcos Vidal, Rafel Bestard,
Lluís Fuster i, agenollada, Rosemary Marchetta


Però això només era el primer plat. Amb la ponència d'en Florenci Guntín arriba la porcella!

Florenci, secretari tècnic de l'homòleg associatiu continental, és el clàssic ponent sorpresa. Rafel Bestard, expresident i actual secretari acompanya a tots els ponents de la taula, marcant el ritme de les mambelletes a l'entrada i a la sortida. Es presenta el "manual de buenas prácticas profesionales en las artes visuales".

L'esperit col·laboracionista es mostra en l'esforç que fa Guntín per parlar-mos en castellà, llengua vehicular d'aquesta nova cultura mallorquina que esta arrelant a Palma. El llibre esta format per un decàleg i per un recull de textos legals vinculats a la compra-venta-lloguer d'objectes denominats artístics.

Acabada la presentació del llibre s'obre un torn de paraules on intervé Jaume Reus suggerint que en properes presentacions del llibre s'incorpori a la taula alguna de les parts institucionals que compleixen les bones pràctiques per tal de contrastar experiències i, oh! ocurrència divina! en demana exemples. Florenci no només ens regala els noms dels que ho fan, sino que fins i tot gosa de posar un exemple de males pràctiques en una institució: el Casal Solleric.


Dos dels protagonistes: Joan Carles Gomis i Florenci Guntin
Fotos de Manu Mielniezuk

Comencen les cares a emblanquinar-se, impertobable Joan Carles Gomis, director de l'esmentat Casal manté la mirada perduda. Aprofit el torn de paraula per girar-me i demanar-li la seva opinió al cèlebre succesor de Lluís Socias que contesta que troba de molt mal gust la referència que s'ha fet, argumenta el desconeixement dels fets per part de la taula i acusa directament a Rafel Bestard de permetre que es parlàs malament de la institució que ell gestiona. Damunt l'escenari Florenci Guntín demana perdó, emperò sense tenir-ne conciència desmonta entre balboteigs l'argumentació de Gomis informant que ell té els correus electrònics i coneix el procés legal que s'està seguint de primera mà. No deixo passar l'ocasió per intervenir fent observar al secretari tècnic de l'AAVC que no té necessitat de demanar perdó a ningú per el que està passant. Que les males gestions són coses de les que s'ha de poder parlar. Rafel Bestard remata l'event diguent-li a n'en Gomis que ell desconeixia que en Guntín parlaria del Solleric i en Guntín de que el director del Solleric fora present. Baixada de calçons i a correr! S'aixeca la sessió ja que "s'ha fet tard i tots esteim cansats".

Teresa Matas i Tatiana Sarasa venen al meu encontre per solidaritzar-se amb la meva postura —no demanar perdó?— i m'animen a defensar-la, disculpant-se del seu silenci públic rera l’excés de paciència i el respecte. Respectar no és una acció que va únicament d'un mateix cap als altres en un sol sentit, aquest concepte forçosament ha de tenir un altre mot.

A l'entrada es creen els lògics grupuscles per comentar la jugada o llepar-se les ferides i m'aprop a Jaume Reus per informar-me de la seva situació laboral actual que em defineix com: a mi ningú em vol. Duit per un alt grau d'inconsciència es vanaglòria de conèixer els detalls de l'affaire Gomis però que no en pot desvelar els detalls perque ell, segons ell mateix, no és la persona adient. Pobre Jaume. I s’ufana de que les males pràctiques del Solleric ja són aprou conegudes.

Aprofit que l'acompanya Rafel Bestard per advertir-los que tendran problemes amb en Gomis mentre les seves mirades van baixant cap a les dures, fredes i grises ratjoles municipals que cobreixen el carrer en una presa de consciència que els deixa muts. Aprofit, ara que ja he digerit la porcella, per anarme'n a sopar.


Pere Vicenç


Reflexió final: ¿Com una associació que de tres objectius que té un és “la representació, la defensa i la promoció dels interessos econòmics, socials i culturals dels artistes visuals” junt a un segon titulat “exercir una funció crítica dins l’àmbit cultural de les Illes Balears” pot demanar perdó front a les males pràctiques d’una institució pública?
La resposta s’aventura en la dificultat de poder mossegar la mà que els dona de menjar –vegeu el consell municipal de cultura, les comissions de selecció d’obra, etc—. Sense independència, sense autonomia, abandonau les vostres comèdies.

Hemeroteca: En Balears no se está dando el relevo generacional entre los artistas por la desilusión de los jóvenes

ESTATUTS


CAPÍTOL I.- DE LA DENOMINACIÓ, DELS FINS, DEL DOMICILI I DE L'ÀMBIT D'ACTUACIÓ.

Article 1.- L'associació es denomina "AFTA PERFECTA", i es regirà pels presents Estatuts i per la llei 191/64 de 24 de desembre, d'Associacions, i demés preceptes legals aplicables.

Article 2 .- Els fins de l'associació son:
  • a- Dinamització de la cultura plàstica, fònica, textual i audiovisual de les Illes Balears.
  • b- Creació d’un fons documental constituït a partir dels materials i sediments de les tradicions i innovacions plàstiques i textuals autòctones.
  • c- Edició i/o difusió del fons documental a través dels diversos formats possibles.
  • d- Promoció de la cultura plàstica, textual, auditiva i visual, de les Illes Balears.
  • e- Realització d’activitats culturals i/o educatives relacionades amb els punts anteriors.
  • f- Foment de les relacions d'amistat entre els seus membres.
  • g- Qualsevol altre que permeti la legislació vigent.

Article 3- El domicili social es fixa inicialment en el C/Balmes, número 43-1-b, Ciutat de Mallorca, 07004.

Article 4- L'àmbit territorial en el que es desenvolupa principalment la seva activitat es circumscrit a les Illes Balears.

Article 5- L'associació serà regida i administrada per l'Assemblea General i la Junta Directiva.


CAPÍTOL II - DE L'ASSEMBLEA DIRECTIVA

Article 6.- L'assemblea General, integrada per tots els socis, és l'òrgan d'expressió de la voluntat d'aquests. Es reunirà en sessions ordinàries i extraordinàries.

L'assemblea General Haurà d'ésser convocada en sessió ordinària, al menys una vegada l'any, a fi d'aprovar el pla general d'actuació de l'associació, l'estat de comptes de despeses i ingressos corresponents a l'any anterior, i el pressupost de l'exercici següent, així com la gestió de la Junta Directiva.
Son competència de l'Assemblea General els acords relatius a:
  • Modificació estatutària,
  • Elecció de la Junta Directiva,
  • Dissolució de l'associació i federació amb altres associacions.
L'Assemblea General es reunirà en sessió extraordinària quan així ho acordi la Junta Directiva, be per pròpia iniciativa o perquè ho sol•licita la tercera part del socis, indicant els motius i fins de la reunió i, en tot cas, per conèixer i decidir sobre les modificacions estatuàries, així com la dissolució de l'associació.
Inicialment s'acorda establir que l'associació es reunirà en sessió ordinària una vegada cada mes, concretament el primer dimecres de mes.
Les convocatòries de l'assemblea, siguin ordinàries o extraordinàries es podran fer de paraula o per escrit, expressant lloc, data i hora de la reunió.

Article 7.- Les assemblees generals, tant ordinàries com extraordinàries, quedaran vàlidament constituïdes, en primera convocatòria, si concorren presents o representats, la meitat més un del socis, i en segona convocatòria, qualsevol que el nombre de socis concurrents.
La representació s'haurà d'atorgar per escrit i s’haurà d’entregar al Secretari.
Els acords de l'assemblea general s'adoptaran per majoria de vots, exceptuant els suposats en què s'assoleixi majoria qualificada o unanimitat.

CAPÍTOL III - DE LA JUNTA DIRECTIVA

Article 8,- La Junta Directiva es compondrà d'un President, un Vicepresident, un Secretari, un Tresorer i tres Vocals.

Article 9.- El President de la Junta Directiva serà elegit per L'Assemblea General.
El altres membres de la Junta Directiva seran nomenats pel President.
El termini per l'exercici del esmentats càrrecs serà de dos anys.

Article 10 .- Correspon a la Junta directiva les següents funcions:
  • Vetllar pel compliment dels presents Estatuts.
  • Acordar les convocatòries de las diverses Assemblees Generals.
  • Executar els acords adoptats per l'Assemblea General i la pròpia Junta Directiva.
  • Resoldre els conflictes que es derivin de la interpretació del present estatut.

Article 11.- La Junta Directiva quedarà vàlidament constituïda quan hi concorrin la majoria del seus membres.

Article 12.- Els acords s'adoptaran per majoria simple dels assistents, decidint en cas d'igualtat el President.

CAPÍTOL IV .- DEL PRESIDENT I DELS CÀRRECS DIRECTIUS.

Article 13.- El President ostentarà la representació de l'Associació en tot tipus d'actes, i són les seves atribucions:
  • a- Convocar les sessions de la Junta Directiva per pròpia iniciativa o a petició de dos del seus membres, presidint i dirigir les seves atribucions.
  • b- Atorgar en nom de l'Associa els actes i contractes la qual celebració fos necessària o convenient, acordats per la Junta Directiva o per l'Assemblea General.
  • c- Amonestar als socis que incompleixin les seves aplicacions, donat compte a la Junta directiva.
  • d- Assumir la funció gestora i representativa de l'Associació sense més limitacions que les imposades per les normes estatutàries i els acords de l'Assemblea General i de la Junta Directiva.

Article 14.- El Vice-president de la Junta Directiva substitueix al President en els casos d'absència, vacant o malaltia, amb les seves mateixes atribucions.

Article 15.- El Tresorer durà els llibres de comptabilitat necessaris, signat rebuts i lliuraments amb el vist i plau del President, rebrà donatius i subscripcions, efectuant els pagaments que hagin estat aprovats per la Junta Directiva.

Article 16.- El secretari tendrà al seu càrrec la redacció de les actes de les juntes que es celebrin, transcrivint les al llibre corresponent. Redactarà les convocatòries per a les sessions de la Junta General, autoritzades amb la seva signatura i amb el vist i plau de President. Redactarà anualment la Memòria de l'associació.

CAPÍTOL V .- DELS SOCIS

Article 17.- Els socis que integren l'associació són de dues classes, socis fundadors i socis no fundadors. Els socis fundadors són els integrants de la reunió constitutiva de l'associació; i els no fundadors són els qui siguin admesos posteriorment.
Per la admissió de nous socis serà necessari acord de l'Assemblea General adoptat per UNANIMITAT.
La qualitat de soci és personal i intransferible

Article 18.- La qualitat de soci es perd:
  • Per voluntat expressa del soci.
  • Per incompliment de les normes estatutàries o de regim interior.
  • Per desobediència als acords adoptats per la Junta Directiva o de l'Assemblea General.
  • Per decisió de l’Assemblea General adoptada per majoria simple.

Article 19.- Són drets dels socis:
  • a- Fer ús del dret de veu i vot han les Assemblees Generals, podent conferir de l'Associació, l'estat de comptes d'ingressos i despeses, i el desenvolupament de l'activitat d'aquesta
  • b- Participar, d'acord amb els presents Estatuts, en els òrgans de direcció de l'associació sent elector i elegible per als mateixos.
  • c- Figurar en les llistes de socis, així com tenir un exemplar dels Estatuts i del Reglament de Regim Interior.
  • d- Impugnar els acords i actuacions que siguin contraris a la llei i als Estatuts.


CAPÍTOL VI - DEL PATRIMONI FUNDACIONAL I DEL PRESSUPOST ANUAL.

Article 21 .- L'associació té com a patrimoni fundacional:
  • un exemplar del llibre “Cos postís” de Joan Palou.
  • un exemplar del llibre “Sutze Atlas” de Lluís Juncosa.
  • un exemplar del llibre “La Llei” de Pere Perelló.
  • un exemplar del llibre “El funeral de’n Singlepeu. Fuga.” de Jaume Miró.
  • un exemplar del llibre “Poezies” de Bartomeu Mataghalls.

Article 22 .- El pressupost de l'associació serà determinat per l'Assemblea General, a proposta de la Junta Directiva.

CAPÍTOL VIII - DE LA MODIFICACIÓ ESTATUTÀRIA I DE LA DISSOLUCIÓ DE L'AFTA PERFECTA

Article 23.- La modificació del present Estatut serà adoptat per l'Assemblea General Extraordinària convocada a tal efecte, per acord majoritari dels socis present o representats.

Article 24.- L'associació es disoldrà:
  • Per voluntat del socis expressada en l'Assemblea General convocada a tal efecte i amb el vot de les dues terceres part del socis.
  • Per les causes que determina la llei.
  • Per sentencia judicial.

Article 25 .- En cas de dissolució de la associació, si aquesta tingués béns patrimonials, seran venuts segons el següent ordre d’adquisició: socis fundadors, socis, i concurs obert, i el seu import serà destinat al pagament dels deutes de l'associació, i el sobrant serà repartit entre els socis.