I SI FOS JUST A L'INREVÉS?

Reflexions mirant l’obra de Lluís Juncosa “Frenologia. Revòlvers-tenrum i membres fantasma”
(inaugurada el 7 de novembre de 2007)

L’obra d’en Lluís Juncosa em va introduir en un món i em va plantejar un problema, és a dir, em va plantejar algunes preguntes. Per a mi això és justament el que defineix l’art. Les altres distincions són secundàries. Tan les de gènere (si és teatre, si és espectacle, si és fatxendeu) com les de nivell (si és culte o vulgar, amb tots els matisos i circumloquis).

L’exposició del casal del Museu de Mallorca té tres parts. Una generosa col·lecció de les imatges pintades. Una projecció de diapositives d'imatges i d’un video on una ma gira les pàgines d’un dels quaderns en el que l’artista crea una imatge i la signa posant la data del dia. Un diari visual, pot ser. La tercera part és el número 1 de Frenologia. Mallorca über alles, una revista a tot color editada, dirigida i escrita totalment per Lluís Juncosa.

portada de frenologia vol.1

De les imatges se’n podria dir: són pintures sobre paper (la majoria) d’un format que varia des del full del quadern gros fins a les pintures de paret, amb dibuix definit i colorades, la majoria, amb colors vius i combinacions estridents, abunden els fons plans. Tot això és comú amb el còmic. El rostres i cos humà estan o dibuixats sense omplir la figura o colorats de tal forma que recorda a Francis Bacon i els seus inquietants retrates. En molts d’ells apareixen paraules o frases escrites, en alguns menys apareixen textos dins una espècie de vinyeta. En tot cas el significat es relaciona amb la imatge (el representat en/per la imatge) sigui com a lema, sigui com a crítica, sigui com a ironia. En la quasi totalitat de les imatges apareix l’ésser humà, sencer o a parts, per fora o per dins o les dues coses a la vegada. Vísceres, genitals i fluids corporals són els components majoritaris. En quan al tema jo diria que son imatges mentals. Imatges del cos sofrent, mutilat, danyat, buidat. Imatges, en definitiva, en que la carn agafa la forma i textura que la imaginació llegeix i pinta, no la que els nostres ulls de la cara són capaços de veure minsament. Un cos normalment gris, ocre, fosc que ha perdut part de si, el que li sobra o, precisament, el que li manca per ser complet; un cos que no és ni sols ni mai una simple màquina sinó una construcció social, que porta a sobre, com si d’estigmes es tractés, les marques del seu lloc social, dels seus desigs o dels desigs i intencions que, els altres, projectem sobre ell.

Algunes pàgines dels quaderns

La sala annexa, allà on es van projectant les imatges-diapositives i les imatges del vídeo amb la ma girant les pàgines de les imatges, és un excés. Si cada una de les imatges, individualment, és ja una bacanal de referències (textuals, oníriques, culturals, literàries, fins i tot cinematogràfiques, polítiques, metafísiques), tres imatges a la vegada són impossibles no ja de digerir, sinó fins i tot de tastar. Però, sobtadament, ens mostren dos elements més, o dues característiques més, de l’obra allà exposada. Una: que tot intent de “catalogar”-les, de reduir-les a alguns pocs trets que les resumeixin (quelcom similar al que he intentat en el paràgraf anterior) és absolutament ineficaç per la riquesa, exuberància millor, significativa de cada una d’elles com es posa ben clar amb la visió “panoràmica” que ofereix sempre un carrusel de diapositives. Dues: el veure les diapositives (per tant: imatges successives en el temps) o la ma que va girant les pàgines et dones compte que les imatges en si estan fora del temps; són imatges d’estats que són les restes o la solidificació d’un fet o d’un procés patològic (físic o mental) que ha sofert el cos retratat, però queda fora de pla la dinàmica que ha conduit fins el moment de la plasmació en la imatge. El que ens mostra és el resultat, el que queda, immobilitzat i aïllat, com a resta o sobrant d’un procés maquinal que se’ns escapa. El temps pareix absent. No sabem com ha arribat a produir-se ni perquè, però el resultat el tenim a la vista.

Per si algú en aquesta orgia d’imatges es veu perdut, o colpit, o desconcertat, i cerca en el que es diu “catàleg de l’exposició” una orientació, un marc en el que enquadrar-les, aleshores té en el tercer element, el volum 1 de “Frenologia”, subtitulat “Miss Mallorca über Alles”, no una introducció, sinó una sortida. És tot el contrari d’un catàleg al ús però és un catàleg. No és un catàleg d’aquests que ens informen del títol i característiques tècniques de les obres exposades (això es suposa que ja ho veiem amb els nostres propis (?) ulls), amb un o varis textos de persones “amb nom” que ens diuen com hem de llegir el que veiem o ens donen informació bàsica per a interpretar-ho, és a dir: per recompondre l’equilibri conceptual (el nostre) si l’obra exposada és vertaderament artística i ens ha trasbalsat al menys una mica. És un assaig acompanyat d’una selecció de les imatges exposades. És una peça més, una altra via, o vial com es diu en el títol de l’assaig, per introduir-nos , i no per intentar escapar-nos, del món i del problema que se’ns planteja, em planteja, Frenologia.

Il·lustració a l'exposició

Així com el sent és un món ple de desolació, del qual la portada n’és un mapa fidedigne. Ple d’objectes però cada un d’ells amb una connexió metafòrica amb tots els altres que, just devora, composen la porció de món que s’ha volgut il·lustrar. Cada objecte està allà per si mateix, pel que és. Però està a vora (no direm “en companyia”) d’un altre objecte, que també és el que és. En la seva proximitat generen un altra objecte, que no hi és, fantasmal podríem dir, que és el que veiem però no amb els ulls de la cara, sinó de l’ànima, com recomanava veure Sòcrates al seu contertulià Glaucó a la República platònica. En certs moments em condueix directament al Jardí de les delícies de Hieronymus Bosch, al seu planell central, el que representa la vida en la terra, entre el paradís i l’infern. Amb tots i cada un dels objectes (humans) embolicats en la seva pròpia, única i intransferible vida/pecat/follia, deixats de la ma de Déu.

El problema a que em referia és personal i postmodern. Ho dic així a mode de provocació. Hi ha quelcom del que un mateix pensa, analitza, es planteja, viu, ... que no sigui “personal”? La distinció entre “personal” i professional/públic/objectiu/etc. em sembla una distinció que es segueix utilitzant en el sentit del moment històric i social en que va néixer (entre el XVI i el XVIII) però que és pura ideologia (=falsa consciència) en el moment que ara vivim. Del terme “postmodern” sols segueix circulant (de tot el que va donar la passada dècada) un sentit banal, ridículament banal. Passada la moda (o el zenit de la moda) resta un sentit fort, dur, crític de “postmodern”, precisament aquell que poc té a veure amb un pensament feble (que tampoc és el pensiero debole de Vattimo i Rovatti). És, per seguir utilitzant etiquetes simplificadores, un pensament anti-esencialista o, com diuen els autors italians esmentats, un pensament que ja no funciona sobre la base de creure’s sostingut per un fonament únic, últim i normatiu. També es podria : “contrari al transcendentalisme”, contrari a duplicar l’existent en un món millor i perfecte del que trauria el sentit i significat aquest que tenim, l’únic que tenim i que és així com el tenim. Perquè ens adonem que en el món en que ens introdueixen les imatges de Lluís Juncosa és un en que la frontera entre les coses és una frontera difusa, fluida, quasi viscosa, en contra de la claredat i distinció que “ha de” presidir els nostres judicis. Claredat i distinció demanada per René Descartes, ben al principi de l’època moderna, com a índex indubtable del que és “veritat” i així poder exorcitzar tota la resta a l’àmbit del irreal, irracional o inexistent. Una de les fronteres en que més s’ha esforçat la cultura occidental per mantenir clara i distinta, com a límit infranquejable, és el que separa en dos camps que ni tan sols es rosen és entre “raó” i “follia/deliri”, com si de dos continents es tractés, separats per un immens oceà.

la sainte vache

Nosaltres som nets del programa de la Il·lustració (que “la Raó il·lumini la totalitat de la realitat”), un programa que no permet deixar fora ni una minsa part de la “realitat” de la vida humana. S’ha de poder explicar tot o, del contrari, el programa mateix no té sentit. La ciència encara no ho pot explicar tot, però en el “encara” hi ha la clàusula que permet seguir amb el programa. Un programa que ha tingut al llarg de la nostra formació dues peces claus: una la separació radical entre un tipus de raó, de comprendre el món i comprendre’ns nosaltres mateixos, i qualsevol altre tipus d’activitat mental, anatemitzada i menyspreada com a irracional; l’altre la separació radical entre “cos” i “ànima” o, en termes més actuals, “cervell” i “ment”, allò físic i allò psíquic.

En tot cas és en el camp de la creativitat humana on podem trobar el llaç o vincle que uneixi les dues meitats del que som: matèria animal, per una part, i esperit o intel·ligència o consciència o llibertat o el que en cada cas s’anomena allò mental que som. I amb aquest cos-ànima produïm coses absolutament inútils que són les úniques que ens omplen (no mig-omplen, sinó omplen) de goig. El cos el necessitem perquè produïm alguna cosa, un objecte que es veu i fins i tot es pot tocar i, per tant, el podem compartir. A això ho podem anomenar “art” amb tota tranquil·litat. I si és així, aleshores no és quelcom ni essencial ni tan sols important el que hi intervingui la raó. També ens pot omplir ja no el produir l’objecte, sinó també mirar-lo, observar-lo, pensar-lo. I si en lloc d’esforçar-nos en posar raó en aquest àmbit, l’estètic, d’im-posar, des de la racionalitat que és fonamentalment racionalitat instrumental, ho mirem des de l’àmbit estètic, l’únic que ens defensa de que la racionalitat instrumental ho envaeixi, imposi, la seva llei?

És a dir: I si fos just a l’inrevés de com ho hem intentat fins ara? Aquesta és l’última pregunta/problema que em plantegen les imatges de Lluís Juncosa, imatges que, al contrari dels milions d’imatges que ens assetgen cada instant, no re-presenten el visible, sinó que el creen. Tal com va dir Paul Klee.

Mateu Cabot