INSTRUMENTALITZACIÓ

Quan Josep Maria Sert va inaugurar la decoració de la Gran Sala de la Societat de Nacions de Ginebra, l'estat Espanyol acabava d'entrar dins la guerra civil, era l'octubre de l'any 1936. Sert recollí en la seva obra la tradició pictòrica del barroc mentre les avantguardes artístiques feien sonar les trompetes del canvi a tota Europa.

Quan Miquel Barceló inaugura la cúpula de la Sala XX del Palau de Nacions de l'ONU, el capitalisme, l'únic supervivent de la segona guerra mundial ja ha entrat en crisis. Què en queda de l'esperit bel·ligerant de Taller Llunàtic? Quin compromís? Quines amistats?

Grande, Barceló, Antich, Alzamora i March
Font: CAIB

Res millor que un escàndol per fer un mapa del poder i revisar les seves relacions amb la cultura.

Hem contemplat com cada un dels mitjans de comunicació ha anat tancant posicions entorn, no d'un artista -Miquel Barceló-, sinó d'un partit polític en el govern, el PSOE o dels seus socis. Quina importància tenia si a n'en Tomeu Martí, que mai havia opinat d'art fins ara, li agradava l'obra o no, no és aquest el discurs. El discurs és la instrumentalització.

El que es critica a Barceló no és la seva obra, és posar la seva pràctica artística al servei d'un partit. És la connivència amb el poder. És la seva ocupació de l'espai públic. Ha estat la gestualitat Borbònica la que ha fet callar aquesta dreta salvatge de ganivets esmolats però cortesana.

L'atac inicial de l'ABC s'ha actualitzat en una acusació de males pràctiques, falta de transparència en la selecció del concurs, patrocini encobert, falsedat. I què en diuen els nostres sindicalistes de l'AAVIB? Després de dues setmanes encara és l'hora de sentir-los. Aquesta gent arriba tard per tot.

La cultura a Mallorca només és un escenari, sinó com és possible que aquest article no hagi tengut més ressò?  La sinceritat del suïcida i ni així en fan cas.

Repassem la premsa d'ahir diumenge:

ABC Canvi de modus operandi, anar a cercar als artistes per demanar-los l'opinió. Si treuen alguna declaració afí als seus interessos és publica, si no... no.
Sicilia, Amat y Valdés optaron a pintar la cúpula, ante un jurado de diplomáticos, y visitaron Ginebra
Amat no entén «que Barceló declaràs que no sabia si acceptar o no el projecte, ja que es va presentar (al concurs)».

Luis Gordillo: «Es como si el PSOE se hubiera casado con Barceló»
Barceló fa la cúpula, l'envien a Venècia i li faran una exposició al Prado!
Diari de Balears Enfront al primer impuls del grup Serra de tancar velles ferides, honor obliga, s'ha apartat del discurs artístic per atacar a la dreta des de les columnes d'opinió.
Acció excelsa... i caspa conservadora Aina Salom
"...els parlamentaris conservadors, a Madrid, segregaven bilis i caspa carpetovetònica per mirar de posar en entredit una acció impecable del govern."
La cúpula i els inconseqüents Pere Antoni Pons
"L’únic conseqüent en tot l’assumpte ha estat el mateix Barceló. És artista, vol treballar, ha tengut l’oportunitat d’acarar un repte únic, s’hi ha dedicat amb cos i ànima i, a la fi, ha triomfat. Els que el critiquen, que callin. Els que li han de pagar, que li paguin. I tots els altres, que n’aprenguin."
EL PAÍS La veu de la cort saluda al dofí. Barceló caga colorins!
El gotelé
"El motivo, que es lo de menos, ha sido la extraordinaria cúpula que ha pintado Miquel Barceló en la sede de la ONU en Ginebra y que algún genio, ay, ha bautizado de manera ridícula."

Diario de Mallorca Matías Vallés crida a l'ordre i Lourdes Durán treu pit. Es recomposa l'estratègia: Barceló no és Déu, Déu és la independència de la premsa. Gràcies pel detall Matías.
Un país muy raro Lourdes Durán
"Estoy convencida que si la Cúpula hubiese sido una fechoría Popular, el PSOE en la oposición, con sus mass media de francotiradores, les hubiera dado, no un pescozón, sino una soberana paliza."
Frederic Amat: ´Los maridajes del arte con el poder producen extravíos´ Lourdes Durán
"En un momento en que se ha presentado el Manual de Buenas Prácticas, en que el Parlament de Catalunya se está planteando la exigencia de desligar arte y cultura de los estamentos políticos, que estamos en una profunda crisis económica, no debo callar."

Barceló ya no es de Barceló José Carlos LLop
"...a Barceló le han salido tantos hermeneutas que lo mejor es borrarse y simplemente disfrutar -o no- de lo que hace."
Nuestro genio contemporáneo Miguel Dalmau
"Usted también paga. Opine."
Entre el arte y la política Xisca Figuerola
"Lo que está claro es que, como consuelo para algunos y orgullo para otros, contamos con que la obra de un mallorquín sea mundialmente reconocida."
Barceló pinta para reyes, banqueros y zapateros Matías Vallés
"La única mención explícita en la cúpula de Barceló a los derechos humanos, a las dictaduras y a la pobreza figura en el precio."

NdT:Cal fer menció especial a la Vanguardia pel seu article Arte, poder y política on convida a Bartomeu Marí, Carlos Pazos, J.F. Yvars (el membre del jurat que sabia d'art), Manolo Borja-Villel, Rosa Martínez, Ignasi Aballí (president de l'AAVC), Eulàlia Valldosera, Susana Solano, Carles Guerra i a Rafael Doctor entre d'altres, a contestar les següents preguntes:

1. Quin sentit té posar l'art al servei de la política al segle XXI?
2. Quina opinió li mereix l'obra de Barceló?
3. Quina funció hauria de complir avui l'art?

Malauradament no ha aparegut en l'edició digital i no podem enllaçar-ho.

PS: Que lluny queden aquells articles de propaganda avorridora i arbitraria sobre exposicions als suplements de cultura.  No tenim cap plaça vitalícia a Ginebra per en Biel Amer? Encara que fos de caixer.

PROPOSAM SORTIR INMEDIATAMENT

Acció realitzada pel Taller Llunàtic a la seu del Partit Socialista de les Illes el mes d'agost de 1976

fotograma de Pasodoble

Ara i aquí, determinades teories dominants de l'esquerra intenten separar, perquè afavoreix els seus interessos, dos conceptes que s'entrecreuen íntimament: Política per un cantó i Cultura per l'altre. Amb el concepte de Política es funden partits que dediquen el temps i l'esforç a cercar una clientela i anar a la conquesta del màxim poder possible. Amb el concepte de Cultura, aquests mateixos partits volen omplir un buit -l'altra cara de la cultura burgesa: la tan anomenada cultura popular- i, sense posar en qüestió la força subversiva, alliberadora i revulsiva del mot cultura, (que va lligat al més insignificant fet polític: des de les relacions de producció, el menjar i el boixar, a fer uns muntatges-tinglados-culturaleros farcits de noms plàstics, escriptors, músics, cantants, actors, directors, i un llarg etcètera (els anomenats intel·lectuals o treballadors de la cultura) que, sense plantejar-se ni per un moment la divisió del treball i les seves conseqüències, facin unes obres, llibres, articles, xerrades, cançons, teatre, cinema pel poble, per les classes populars i que, alhora pugui servir de propaganda prestigiadora d'unes sigles concretes.

Creim, i ho manifestem en primer lloc, que només posant en qüestió els falsos compartiments de Política i Cultura (que fan el joc a una visió regresiva i fòssil de la realitat) podrem començar a clarificar i progressar en aquesta transformació de tota la lluita. Aquesta perspectiva politicocultural ens fa veure la convocatòria de "Promocions Socials Illenques" com un fet confús i contradictori perquè es fomenta en un oportunisme, tant dels organitzadors, com dels col·laboradors, per tal d'aconseguir que un partit polític pugui tenir les seves sigles al carrer.

Plataforma de Recolçament a Zapatero (PAZ, amb les sigles en castellà)
Font: youtube.com

Si aquesta autoanomenada "entitat cultural" vol ésser un lloc de debats i treballs progressius, clars, oberts i sense protagonismes, creiem que ha de canviar inmediatament les sigles -que ja corresponen a un partit polític determinat- per unes altres. De no fer-se així, pensarem que és perquè hi ha un gran interés que aquesta "entitat cultural" faci propaganda camuflada del PSI ("partit polític"), la qual cosa ens sembla una manipulació oportunista i mesquina de tots els actes i treballs que es realitze en el si de l'entitat.

La sinonímia de les sigles PSI fa que hi hagi una confussió contínua a tots els nivells entre l'"entitat cultural" i el "partit polític" la qual cosa beneficia descaradament al "partit polític" que aconsegueix una extraordinària publicitat indirecta.

Creiem que aquestes sigles, que serveixen per tot, no qüestionen l'alienador i dominant concepte de la Cultura sinó que, mitjançant la "tapadora" Cultura s'intenta promocionar un "partit polític".

Per altra banda no sabem de cap partit polític dins d'esquerres que s'hagi preocupat mai de la Cultura més que per a utilitzar-la pels seus interessos propagandistes o de prestigi sense entemer-se del greu abisme dretà en el qual s'enfonsa.

Creiem que el PSI (partit polític) podria en el seu propi si realitzar una feina políticocultural lligada am la seva pròpia lluita sense haver d'emmascarar-se en maniobres tàctiques i fosques.

Com artistes plàstics estam cansats que se'ns oferesquin espais per exposar i es pensi que d'aquesta manera es promociona popularment la plàstica.

Com escriptors estam farts de comprovar la manca total d'interés, per part d'entitats i partits, per la nostra pràctica literària i la seva influència. Estam cansats de fer obres de beneficiència per entitats culturalistes a les quals només interessa la imatge progressista que l'art i la literatura els pot donar, ignorant la complexa problemàtica de la producció artística.

Estam cansats d'ésser manipulats davall qualsevol sigla.

Josep Albertí, Miquel Barceló i Artiques, Bergaz de Rada, Bartomeu Cabot, Joan Miquel Gelabert, Sara Gibert, Biel Mesquida, Joan Palou, Pep Maur Serra, Andreu Terrades i Steva Terrades.

DIES D'ART REMOGUT

Escrit el 15 de novembre de 2008 al diari de Balears

Sembla que el món de l’art (és a dir: el mercat de l’art) està revolucionat, remogudet, i hom no sap si aquesta és o no una bona notícia, ni si mereix atenció. I això des de la Biennal de Sao Paulo, que ha omplert aquests dies els dotze mil metres quadrats de la segona planta amb... res, en un gest que la meitat del públic ha acollit interessant-se’n pel significat i l’altra meitat considerant-lo un cim de la cara dura (o una representació de la manca d’idees, o un robatori). No serà la Biennal més recordada, però sí la més buida, per descomptat.

Però l’animació començà fa algunes setmanes, quan Damien Hirst decidí subhastar les seves obres passant d’intermediaris i plantant-les directament a les sales de Sotheby’s, perquè la commoció entre els marxants ha estat superior a l’esglai que van sentir les discogràfiques quan comprovaren que els músics venien directament el seu treball, i només comparable a la que sentiran els intermediaris quan els futbolistes abandonin l’esclavatge. I amb l’agreujant que els marxants han estat acumulant invents avantguardistes i propostes arriscades quan el mercat ja fa mesos que només demana valors segurs, clàssics, no pas per motius estètics sinó perquè un Van Gogh o un Renoir són dels pocs objectes que poden resistir qualsevol crisi. Les preses de pèl, de molts espavilats, han començat un llarg camí cap als garatges polsegosos, d’on mai no degueren sortir.

Una parella fou assassinada en el seu cotxe després de que el seu fill abandonàs la Camorra Font:Ciro Fusco/Agence France-Presse

Tampoc no s’han de menysprear les aportacions del cinema, a la revolució estètica dels temps post-Bush. Molta gent es demana si és just que els productors es folrin amb l’obra de Roberto Saviano, mentre l’autor ha d’amagar-se perquè la màfia no el mati. Des que tot és art, des dels Armanis fins als dissenys de l’ampolla d’Absolut, ningú no és capaç de definir què és exactament l’art (i molt menys de distingir-ne el bo del dolent), i potser és l’hora que una petita part d’aquests diners que l’estat concedirà als bancs s’emprin en una beca per aclarir-ho.

I això mentre s’inaugura la gesta de Miquel Barceló a la sala dels Drets Humans de l’ONU a Ginebra (mai no serà tan recordat com el ministre Moratinos, que ha passat a la història dient que "L’art no té preu"... després d’haver pagat vint milions d’euros per un sostre de gotelé que té tota la pinta d’estar a punt de caure). Tot plegat, només se m’acut una modesta teoria sobre per a què serveix l’art: per assenyalar que ha començat la crisi, quan els pintorel·los comencen a entrar en les galeries més quadros dels que en surten. I per avisar-nos, ara i aquí, que s’ha acabat la gresca, però no, encara, la barra.

Josep Maria Llauradó

LA PERSIANA MALLORQUINA

El poder modern occidental per fer-se visible, per ser ostentat i per prendre possessió dels llocs, necessita de les imatges, necessita de la representació. Si a dia d’avui algú encara és demana qui és l'artista que representa millor l'imaginari del poder des de les seves diferents emanacions, visitau l’exposició Barri d’Andreu Terrades al Museu de Mallorca, on trobareu desenvolupat plàsticament gran part de l’ideari de l’esquerra mallorquina benpensant. Podreu trobar més rastres de la seva presència oficial als programes del Teatre Principal de Palma, joia del Consell Insular, on col·labora amb Pedro Oliver, tot dos relacionat amb la galeria Ferran Cano. També el poder té els seus galeristes.

Andreu Terrades, un artista del règim polític actual
Foto: B. Ramon

Cal destacar l'ús intensiu que en va fer el Primer Pacte de Progrés (1999-2003) de la seva figura, recordem l'exposició Antològica A. Terrades (1967-2001) del Casal Solleric, que va inaugurar l'època post-arruixada (vegeu l'article males pràctiques), les exposicions a Barcelona, Roma i Berlín, el que podem anomenar la seva època de major acceptació. L'Honorable senyor Damià Pons abans de tancar la legislatura com a conseller d'Educació i Cultura va acabar la feina publicant Altres pàgines (2003) deixant-nos un artista de trajectòria consolidada, al marge del que quedàs a l'arxiu Alexandre Cirici de Barcelona.

Miquel Barceló "Cordella" entre P. Almodóvar
i V. Manuel, teòrics del socialisme espanyol
Font: ABC

Un altre cas d'artista integrat, però que encara ha de tornar a passar pel Museu de Mallorca, és Miquel Cordella, també representant de les formes del poder actual però a escala estatal, vegeu el seguiment que li esta fent el diari ABC que ha valorat el cost de la cúpula de la seu de les Nacions Unides a Ginebra en més de 20 milions d'euros -dels que 500.000, pagats per l'Estat Espanyol, provenen del Fons d’Ajuda al Desenvolupament del Tercer Món-, que passarà a la història amb la frase del Ministre Moratinos: el arte no tiene precio, o la designació a dit de Barceló com a representant d'Espanya a la Biennal de Venècia, de la que esper un pronunciament de l'AAVIB diferent de: al menos es mallorquín!

El que diferència als dos artistes seguint les idees d'Andreu Terrades extretes d'una entrevista a la revista Pòrtula és l'abisme. Sortint del Museu vaig trobar-me amb Ferran Cano, que em va comentar que n'Andreu hauria estat un gran artista si no hagués estat pel seus emperòs amb el mercat de l'art i em recordà, la cita de Warhol, l'art és el mercat, mentre arrufava les esquenes i aixecava els palmells de les mans cap al cel.

-pobre xot, al barri no hi ha carrers

Però és el mercat de l'art l'abisme terradesià? No. A Barri, al marge dels objectes i els esbossos, que remeten directament a l'espai del taller, la narració de l'exposició és construeix en espais privats o estancats, no veim el carrer, i quan podríem arribar a percebre'l, Terrades el substitueix per un paisatge. L'abisme és una persiana mallorquina tota plena de llistonets inmòbils pintats de color verd que protegeix al taller del món sota la il·lusió de l'anonimat. És, per dir-ho net i clar, la reclusió.

Quan Andreu Manresa escriu a El País (9.11.2008), en castellà, que Terrades 30 años más tarde [de neon de suro?] no ha desertado, no ha abandonado la "crítica social y política, malévola" pens amb la meva repadrina, asseguda rera la persiana, guardant la salut entre les mans dins una caixa de galletes daneses plena de medicaments, mirant, malèvolament, al carrer des de fa 30 anys, com un soldat fidel que espera una contraordre.

Què ha estat dels companys de viatge d'Andreu Terrades? Bartomeu Cabot, Joan Palou, Josep Albertí, Steva Terrades, Sara Gibert, Alfons Sard, Merche Laguens? Estan tots tancats en els seus tallers? Hem d'esperar algunes exposicions antològiques? Caben aquestes al Museu de Mallorca? Tot em fa pensar que a dia d'avui no es podria fer ni l'exposició de Lluís Juncosa de l'any passat i que si va existir va ser gràcies al buit que es produeix entre els canvis de poder.

I SI FOS JUST A L'INREVÉS?

Reflexions mirant l’obra de Lluís Juncosa “Frenologia. Revòlvers-tenrum i membres fantasma”
(inaugurada el 7 de novembre de 2007)

L’obra d’en Lluís Juncosa em va introduir en un món i em va plantejar un problema, és a dir, em va plantejar algunes preguntes. Per a mi això és justament el que defineix l’art. Les altres distincions són secundàries. Tan les de gènere (si és teatre, si és espectacle, si és fatxendeu) com les de nivell (si és culte o vulgar, amb tots els matisos i circumloquis).

L’exposició del casal del Museu de Mallorca té tres parts. Una generosa col·lecció de les imatges pintades. Una projecció de diapositives d'imatges i d’un video on una ma gira les pàgines d’un dels quaderns en el que l’artista crea una imatge i la signa posant la data del dia. Un diari visual, pot ser. La tercera part és el número 1 de Frenologia. Mallorca über alles, una revista a tot color editada, dirigida i escrita totalment per Lluís Juncosa.

portada de frenologia vol.1

De les imatges se’n podria dir: són pintures sobre paper (la majoria) d’un format que varia des del full del quadern gros fins a les pintures de paret, amb dibuix definit i colorades, la majoria, amb colors vius i combinacions estridents, abunden els fons plans. Tot això és comú amb el còmic. El rostres i cos humà estan o dibuixats sense omplir la figura o colorats de tal forma que recorda a Francis Bacon i els seus inquietants retrates. En molts d’ells apareixen paraules o frases escrites, en alguns menys apareixen textos dins una espècie de vinyeta. En tot cas el significat es relaciona amb la imatge (el representat en/per la imatge) sigui com a lema, sigui com a crítica, sigui com a ironia. En la quasi totalitat de les imatges apareix l’ésser humà, sencer o a parts, per fora o per dins o les dues coses a la vegada. Vísceres, genitals i fluids corporals són els components majoritaris. En quan al tema jo diria que son imatges mentals. Imatges del cos sofrent, mutilat, danyat, buidat. Imatges, en definitiva, en que la carn agafa la forma i textura que la imaginació llegeix i pinta, no la que els nostres ulls de la cara són capaços de veure minsament. Un cos normalment gris, ocre, fosc que ha perdut part de si, el que li sobra o, precisament, el que li manca per ser complet; un cos que no és ni sols ni mai una simple màquina sinó una construcció social, que porta a sobre, com si d’estigmes es tractés, les marques del seu lloc social, dels seus desigs o dels desigs i intencions que, els altres, projectem sobre ell.

Algunes pàgines dels quaderns

La sala annexa, allà on es van projectant les imatges-diapositives i les imatges del vídeo amb la ma girant les pàgines de les imatges, és un excés. Si cada una de les imatges, individualment, és ja una bacanal de referències (textuals, oníriques, culturals, literàries, fins i tot cinematogràfiques, polítiques, metafísiques), tres imatges a la vegada són impossibles no ja de digerir, sinó fins i tot de tastar. Però, sobtadament, ens mostren dos elements més, o dues característiques més, de l’obra allà exposada. Una: que tot intent de “catalogar”-les, de reduir-les a alguns pocs trets que les resumeixin (quelcom similar al que he intentat en el paràgraf anterior) és absolutament ineficaç per la riquesa, exuberància millor, significativa de cada una d’elles com es posa ben clar amb la visió “panoràmica” que ofereix sempre un carrusel de diapositives. Dues: el veure les diapositives (per tant: imatges successives en el temps) o la ma que va girant les pàgines et dones compte que les imatges en si estan fora del temps; són imatges d’estats que són les restes o la solidificació d’un fet o d’un procés patològic (físic o mental) que ha sofert el cos retratat, però queda fora de pla la dinàmica que ha conduit fins el moment de la plasmació en la imatge. El que ens mostra és el resultat, el que queda, immobilitzat i aïllat, com a resta o sobrant d’un procés maquinal que se’ns escapa. El temps pareix absent. No sabem com ha arribat a produir-se ni perquè, però el resultat el tenim a la vista.

Per si algú en aquesta orgia d’imatges es veu perdut, o colpit, o desconcertat, i cerca en el que es diu “catàleg de l’exposició” una orientació, un marc en el que enquadrar-les, aleshores té en el tercer element, el volum 1 de “Frenologia”, subtitulat “Miss Mallorca über Alles”, no una introducció, sinó una sortida. És tot el contrari d’un catàleg al ús però és un catàleg. No és un catàleg d’aquests que ens informen del títol i característiques tècniques de les obres exposades (això es suposa que ja ho veiem amb els nostres propis (?) ulls), amb un o varis textos de persones “amb nom” que ens diuen com hem de llegir el que veiem o ens donen informació bàsica per a interpretar-ho, és a dir: per recompondre l’equilibri conceptual (el nostre) si l’obra exposada és vertaderament artística i ens ha trasbalsat al menys una mica. És un assaig acompanyat d’una selecció de les imatges exposades. És una peça més, una altra via, o vial com es diu en el títol de l’assaig, per introduir-nos , i no per intentar escapar-nos, del món i del problema que se’ns planteja, em planteja, Frenologia.

Il·lustració a l'exposició

Així com el sent és un món ple de desolació, del qual la portada n’és un mapa fidedigne. Ple d’objectes però cada un d’ells amb una connexió metafòrica amb tots els altres que, just devora, composen la porció de món que s’ha volgut il·lustrar. Cada objecte està allà per si mateix, pel que és. Però està a vora (no direm “en companyia”) d’un altre objecte, que també és el que és. En la seva proximitat generen un altra objecte, que no hi és, fantasmal podríem dir, que és el que veiem però no amb els ulls de la cara, sinó de l’ànima, com recomanava veure Sòcrates al seu contertulià Glaucó a la República platònica. En certs moments em condueix directament al Jardí de les delícies de Hieronymus Bosch, al seu planell central, el que representa la vida en la terra, entre el paradís i l’infern. Amb tots i cada un dels objectes (humans) embolicats en la seva pròpia, única i intransferible vida/pecat/follia, deixats de la ma de Déu.

El problema a que em referia és personal i postmodern. Ho dic així a mode de provocació. Hi ha quelcom del que un mateix pensa, analitza, es planteja, viu, ... que no sigui “personal”? La distinció entre “personal” i professional/públic/objectiu/etc. em sembla una distinció que es segueix utilitzant en el sentit del moment històric i social en que va néixer (entre el XVI i el XVIII) però que és pura ideologia (=falsa consciència) en el moment que ara vivim. Del terme “postmodern” sols segueix circulant (de tot el que va donar la passada dècada) un sentit banal, ridículament banal. Passada la moda (o el zenit de la moda) resta un sentit fort, dur, crític de “postmodern”, precisament aquell que poc té a veure amb un pensament feble (que tampoc és el pensiero debole de Vattimo i Rovatti). És, per seguir utilitzant etiquetes simplificadores, un pensament anti-esencialista o, com diuen els autors italians esmentats, un pensament que ja no funciona sobre la base de creure’s sostingut per un fonament únic, últim i normatiu. També es podria : “contrari al transcendentalisme”, contrari a duplicar l’existent en un món millor i perfecte del que trauria el sentit i significat aquest que tenim, l’únic que tenim i que és així com el tenim. Perquè ens adonem que en el món en que ens introdueixen les imatges de Lluís Juncosa és un en que la frontera entre les coses és una frontera difusa, fluida, quasi viscosa, en contra de la claredat i distinció que “ha de” presidir els nostres judicis. Claredat i distinció demanada per René Descartes, ben al principi de l’època moderna, com a índex indubtable del que és “veritat” i així poder exorcitzar tota la resta a l’àmbit del irreal, irracional o inexistent. Una de les fronteres en que més s’ha esforçat la cultura occidental per mantenir clara i distinta, com a límit infranquejable, és el que separa en dos camps que ni tan sols es rosen és entre “raó” i “follia/deliri”, com si de dos continents es tractés, separats per un immens oceà.

la sainte vache

Nosaltres som nets del programa de la Il·lustració (que “la Raó il·lumini la totalitat de la realitat”), un programa que no permet deixar fora ni una minsa part de la “realitat” de la vida humana. S’ha de poder explicar tot o, del contrari, el programa mateix no té sentit. La ciència encara no ho pot explicar tot, però en el “encara” hi ha la clàusula que permet seguir amb el programa. Un programa que ha tingut al llarg de la nostra formació dues peces claus: una la separació radical entre un tipus de raó, de comprendre el món i comprendre’ns nosaltres mateixos, i qualsevol altre tipus d’activitat mental, anatemitzada i menyspreada com a irracional; l’altre la separació radical entre “cos” i “ànima” o, en termes més actuals, “cervell” i “ment”, allò físic i allò psíquic.

En tot cas és en el camp de la creativitat humana on podem trobar el llaç o vincle que uneixi les dues meitats del que som: matèria animal, per una part, i esperit o intel·ligència o consciència o llibertat o el que en cada cas s’anomena allò mental que som. I amb aquest cos-ànima produïm coses absolutament inútils que són les úniques que ens omplen (no mig-omplen, sinó omplen) de goig. El cos el necessitem perquè produïm alguna cosa, un objecte que es veu i fins i tot es pot tocar i, per tant, el podem compartir. A això ho podem anomenar “art” amb tota tranquil·litat. I si és així, aleshores no és quelcom ni essencial ni tan sols important el que hi intervingui la raó. També ens pot omplir ja no el produir l’objecte, sinó també mirar-lo, observar-lo, pensar-lo. I si en lloc d’esforçar-nos en posar raó en aquest àmbit, l’estètic, d’im-posar, des de la racionalitat que és fonamentalment racionalitat instrumental, ho mirem des de l’àmbit estètic, l’únic que ens defensa de que la racionalitat instrumental ho envaeixi, imposi, la seva llei?

És a dir: I si fos just a l’inrevés de com ho hem intentat fins ara? Aquesta és l’última pregunta/problema que em plantegen les imatges de Lluís Juncosa, imatges que, al contrari dels milions d’imatges que ens assetgen cada instant, no re-presenten el visible, sinó que el creen. Tal com va dir Paul Klee.

Mateu Cabot