A un "art oficial" certamen "ciudad de Palma"

Text de protesta pels premis ciutat de Palma repartit a l'Auditòrium el 18 de gener de 1977.

L'Auditòrium de Palma. Foto: Daniel Martínez

L'objectiu de l'acció que acompanya aquest escrit és evidenciar una vegada més un fet, el dels certamens i premis plàstics a Mallorca, amb la intenció de debilitar unes estructures que afecten greument la nostra cultura.

Al marge de les contradiccions importants en els plantejaments teòrics, els certamens són part fonamental de l'estructura capitalista de l'art, perquè creen i impulsen un "art oficial" discriminatori i amanerat i perquè recolzen un tipus d'art no progressiu i conservador per tal de proporcionar tranquil·litat i un gran nivell de status. És clar que aquest art oficial en concubinat amb els crítics resulta un aparell ideològic important que és recollit per les galeries que l'exploten. Efectivament aquestes fomenten el geni-galeria i creen amb això un confussionisme tan gran a nivell popular, que fins i tot desvien el sentit i la funció de la plàstica.

Volem fer constar que no som contraris a unes formes d'expressió determinades, ja que consideram que tot tipus d'art més o menys d'avantguarda, més o menys convencional, forma part d'una cultura, és a dir, de la nostra concretament. Però, per això mateix, creiem que han d'existir, sigui quina sigui la forma d'expressió, les mateixes possibilitats de projecció sense les coaccions ni les manipulacions que el maneig capitalista comporta.

Al mateix temps, feim una crida de boicot i de denúncia d'aquesta mena de muntatges pseudoculturals, on els participants amb el pretext d'un liberalisme fals es converteixen en còmplices d'un sistema elitista que es tradueix en dirigisme, en marginació evident, etc..., que el mateix sistema segrega.

Creim fermament que aquesta pressió deixarà d'existir únicament quan els mecanismes que impulsen la plàstica siguin GESTIONATS per aquells que fan l'art.

Ciutat de Mallorca 18 de gener de 1977.

Marian Cortés, Grup Criada, Cacho Chacón, Damià Ferrà-Ponç, Miquel Morell, Esther Olondriz, Horacio Sapere, Andreu Terrades, Antoni Torres, Ferrer Vicedo.

Font
Lluís Maicas, Dossier de la nova plàstica a Mallorca, Editorial Berenguer d'Anoya, Inca, 1980.

Normalització lingüística i show bussiness

A qui aplaudeixen aquestes nines?
foto: Diario de Ibiza

Durant massa temps l'espai de normalització cultural al nostre territori s'ha centrat en la recuperació de la llengua. Jorge Oteiza pregonava que no era l'euskera el que tenia que ser recuperat per als bascos, eren els bascos mateixos que tenien que ser recuperats per a la seva llengua, centrant la problemàtica en un marc cultural que superava allò estrictament lingüístic. Malauradament o afortunadament les avantguardes culturals de la nostra societat encara es troben lluny d'aquesta idea, entretengudes com estan en fer front a l'alienació lingüística mitjançant l'edició de llibres i traduccions que formen trinxeres entre els passadissos i els soterranis de la multitud d'entitats que es justifiquen en la defensa de la nostra cultura.

En el cas Balear, culturalment, Eivissa és l'illa que en surt més malparada. En una lectura ràpida del Reglament de normalització lingüística del Consell Insular d'Eivissa podem veure com d’una sola tongada l’Administració mateixa rebenta en la fotografia que publicam, per citar-ne sols uns quants, els articles: 3, 4, 6, 7, 8, 9, 10, 11 i 12. El 5 si es salva és perquè només fa referència a la retolació dels carrers i es troben dins un recinte tancat.

La clau del tongo de l'Edició Balear de la XIX passarel·la de joves dissenyadors es troba en l'empadronament de la nostra guanyadora i en l'estratègica ubicació dels logotips dels Consells Insulars de Mallorca i de Menorca a un xec bancari, desproporcionat en tamany i companyia, atenent la magresa de la seva quantitat que tan sols serveix per a cobrir els costos de producció del vestits. L'amor a l'art de l'eivissenca Rebeca Ramis és un amor afortunat que a diferència de les seves competidores, aquesta vegada no ha hagut d'afegir sous als ja perduts. Per més watts de potència en la il·luminació que s'hi sumin l'escenari no pot brillar més sense fondre-se.

Si el el conseller i economista Joan Serra Mayans vol apostar per potenciar la creativitat, la moda i els joves valors que s'estan formant a l'illa, seguint el clàssic discurs de cercar alternatives al turisme, seria convenient evitar que la major part dels recursos es destinassin a alimentar aquests circs mediàtics —era això l'alternança política?— marcats per la fastuosa tònica turística que significa la Moda Adlib.

En tot cas el Consell feria bé de visitar l'actual centre de formació en moda de les Pitiüses i extreure'n alguna conclusió. Si arriben a trobar l'Escola d'Arts de can Cifre primer hauran de vèncer el miratge de trobar-se enfront d'un casal okupat —d'aquí la k de Rebeka—, abandonat de la mà de la Conselleria d'Educació i Cultura i, si encara queda algun místic, d'instàncies superiors.